UNA NOVA VIDA
Tinc molta il·lusió per començar una nova vida, dedicar les 24 hores del dia a allò que jo vull, allò que he decidit o pugui decidir.
Després de 38 anys fent feina al Sector Financer me'n vaig a casa, no com a mi m'hagués agradat (amb una pre-jubilació), sinó amb un ERO (Expedient Regulació Ocupació= l'eina que tenen els empresaris per fotre al carrer als treballadors a càrrec dels doblers públics).
Amb això no vull dir que no me'n vagi content, tant personal com econòmicament. El que no m'ha agradat gens ni mica és que, una empresa que ha guanyat els doblers a senalles durant anys, ara, per una mala gestió se'n vagin 4000 persones al carrer en part a càrrec del doblers de tots.
Fa més de 30 anys vaig començar un camí ple de penúries i també de goigs: la representació dels treballadors, sempre tenint molt clar que els sindicats (tots) son, o haurien de ser, una eina i mai l'objectiu en si mateix.
A finals dels 70 i a principis del 80 era molt més important la conscienciació de la classe treballadora que les pròpies reivindicacions laborals, més accentuat al sector financer que als altres (per allò de la classe mitja). Si no hi havia consciència no hi havia anàlisi, no hi havia crítica i per tant no hi havia reacció (revolució). Tot es basava en el “bon” criteri del sindicalista de torn o de les reclamacions (reivindicacions) quotidianes. Amb el temps els treballadors van prenent consciència, no sé molt bé, si de “classe” o simple “interès personal”.
Per desgràcia els dos sindicats majoritaris, més els grocs de cada sector o empresa, aglutinen els treballadors per la segona motivació convertint el que hauria de ser un sindicat de classe en un simple sindicat gestoria provocant la total i absoluta desmobilització de la classe treballadora que avui tenim. Com expliquem, si no, que a un país amb 5 milions d'aturats no hi hagi cap tipus de resposta?
Després de 30 anys tenim la mateixa necessitat: la conscienciació de la classe treballadora (estigui aturat o en actiu). Capacitat d'anàlisi, capacitat crítica, la informació i el coneixement ens faran lliures.
Però bé, no tot ha estat dolent, hi ha molts de moments bons: aconseguir objectius dificultosos gràcies a les mobilitzacions (p.e. Readmissió d'acomiadats...). Hi ha moments entranyables: les persones amb qui he compartit aquest camí de lluita, amics i amigues que sempre hi seran. Tan sols per tots vosaltres ha volgut la pena fer aquest camí.
Fins sempre,
Sebastià Ferrer
